18 de febr. 2018

Camparol Dogon



Conrear en la falla de Bandingara és com diu l’expressió “picar pedra”. La serralada es escarpada, pedregosa i durant molts mesos, molt seca. En el conjunt de la falla hi ha pocs espais per plantar el mijo, cereal imprescindible en la seva dieta o el fullatge per donar de menjar a les cabres, altre puntal en la vida dels Dogons.
       

Caminar per la falla de Bandingara es trobar Dogons, com el del dibuix, camperols que aprofiten qualsevol racó per plantar i recol·lectar.  




11 de febr. 2018

Falla de Bandingara


En el segle XV, a uns 60 quilometres de Mopti, en la falla de Bandingara, és on el poble animista dels Dogons va trobar el territori ideal per protegir-se de l’expansió de l’islam. En aquests penya-segats habitaven els Tellem, poble de persones de estatura molt petita, que va desapareixen d’una manera misteriosa amb la arribada dels Dogon.

En aquest impressionant esglaó, de 200 quilometres de llarg i d’unes alçades de 300 metres en alguns punts, que separa las planúries de Mali amb les de Burkina Faso, es on els Dogons van aprofitar les construccions dels Tellen per enterrar els seus morts i ritualitzar les seves cerimònies.

Per arribar a les construccions de fang, palla i excrements, els Dogons feien i "fan servir" escales i cordes estretes de fustes i fibres dels Baobabs. 

Com he dit al començament, això va passar en el segle XV, i la màgia d’aquesta zona es que actualment, segueix com si els Dogon acabessin d’arribar a la falla de Bandingara.








4 de febr. 2018

Cadenat Dogon




Un dels aspectes que impressiona del País Dogon és què va desenvolupar-se incrustat a un penya-segat que el va protegir durant centenes d’anys, d’un islam expansiu.
En aquesta falla de 250 quilometres de llargada, dins de les esquerdes i petites planúries impossibles d’un país de timbes, es va desenvolupar un país d’una cultura complexa on la "paraula i l’escultura" van ser els seus eixos vertebradors. Una cultura animista que va trobar en l’escultura d'objectes quotidians la simbologia per narrar la seva història mística.  


Cadenat d´una porta Dogon





28 de gen. 2018

Les mesquites del País Dogon


Fa un mes que he tornat de Mali i en concret del País Dogon. Aquesta zona va ser una de les conegudes de Mali, però després de la inestabilidad política s'ha produit un tancament per als  occidentals. Del País Dogon es pot parlar molt i molt més dibuixar... en aquesta entrada només faig referència a les seves mezquites ... Petites, tranquil·les i integrades en una paisatge que neix d'una muralla de roca de 200 quilòmetres de llarg i que s'obre en una immensa planuria fins a Burkina Faso









21 de nov. 2017





12 de nov. 2017

El carter sempre truca dues vegades



La setmana que ve participo en una exposició col·lectiva que, en els seus orígens tractava sobre la violència, i que després ha derivat a una temàtica més genèrica. La primera proposta em va semblar engrescadora i em va fer treballar sobre tres temes: la violència domestica, la política i la que viu l'Àfrica subsahariana.

La violència que es produeix de portes a dins de les cases m'ha fet pensar en el llibreEl carter sempre truca dues vegades de James M. Cain. 

Adjunto text de l'exposició


DIBUIX LLIURE” és el títol de la nova exposició col·lectiva que presenta LA XINA A.R.T.
Alguns conceptes (i, per tant, el seu avatar, és a dir, la paraula que intenta representar-los) han estat maltractats fins la seva sobreexplotació. Aquest abús sistemàtic sembla haver-los buidat de sentit, com ara diuen que ho són els àtoms. Però, al igual que aquests, sempre queda alguna coseta (protons i neutrons) al nucli que, en sacsejar de nou el tema, ressona màgicament com un cascavell que, inexplicablement, ens torna a sorprendre i reclamar l’atenció. La “Llibertat” n’és un. I no pot passar com al conte del pastoret bromista i el llop, perquè sempre hi ha moments en el temps en els quals el concepte torna a ser rabiosament necessari. Com ara.
Quan el concepte o el mot se’ns transfiguren en icones mentals segurament adopten l’aparença d’una dona despitralada guiant al poble a les barricades, o es tenyeix del verdet de rovell d’una escultura colossal asexuada que simbolitza la porta a un nou continent o a una ciutat prodigiosa o, fins i tot, mig ensorrada en una platja desèrtica, la constatació de la fi d'una civilització. També ens pot recordar al personatge més forçat i carrincló de la colla que Quino va crear per la Mafalda. Si, en canvi, la transfiguració és sonora, immediatament apareixen melodies de l’ara molt menystinguda Transició: Nino Bravo, Serrat o Jarcha, però també vibrant cacofonies del Free Jazz. Si la transfiguració és textual, ens donarem compte que lliure ho pot ser el pensament, el mercat, la lluita, un bufet, el comerç, un tret (directe o indirecte), un estil de natació, un vers, una barra, les mans, Cuba, un defensa o el dibuix.
La Xina A.R.T. segueix reivindicant el dibuix, un art sempre considerat previ o menor, com la pedra angular de la creació. Una de les seves variants també menys valorades o mal emprades en nyonyes pedagogies modernes és el “dibuix lliure”. Com que un dels signes identitaris de La Xina és precisament el nedar sempre contracorrent, com les anguiles elèctriques, l’hem triat com a mcguffin d’aquesta nova proposta expositiva. Hem tingut el plaer de poder aplegat una dotzena multiforme i multicolor de vells i nous amics artistes per que mostrin la seva llibertat gràfica i espiritual, cadascú des de la seva particular mirada: un crit que destaca sobre la salmòdia, una cançó que t'eriça la pell o una pintada que et roba el somriure. Tot plegat configura una veritable jam, més free que mai.
Títol: Dibuix lliure
Autors: Benxamín Álvarez, Ricard Aymar, Finn Cambell-Notman, Fernando González, Tito Inchaurralde, Luke Kelsey, Xesco Mercé, Lourdes Perlas, Pere Pich, Manuel Ruano, José A. Troya i Marc Vilallonga.
Espai: La Xina A.R.T., Hort de la bomba, 6, 08001 Barcelona
Dates: del 18 de novembre al 9 de desembre de 2017
Horari: De dimarts a dissabte de 17:30 a 20:30 h. Visites concertades: 678452653
Inauguració: dissabte 18 novembre a les 19:30 h.






15 d’oct. 2017

Makhtar




Makhtar , l'any 2007 era un jove senegalès inquiet, vivint en un país on les expectatives eren previsiblement negatives. En les infinitats d'hores lliures que tenia, després d'estudiar a l'escola rural de Sangalkam, a Makhtar li agradava posar-se les màscares tradicionals de la regió del Llac Rosa, molt a prop de Dakar. Saltava i invocava amb l'ajuda de la màgia ancestral, una dignitat que el seu present no li donava.
Estarem d’acord que tots tenim el dret a millorar les nostres expectatives; Per Makhtar
, aquesta idea es va convertir en una obsessió. El problema és que, a l'Àfrica subsahariana, aquest dret comporta moviments èpics que, en molts casos, posen en perill la mateixa vida.
Després de recollir una quantitat impossible de diners i d'esperar l'ajuda dels déus, Makhatar va acomiadar-se de la seva família per iniciar un recorregut incert però amb tones d’il·lusions . A Dakar va agafar un “destartalat” bus que l'havia de portar fins a Nouakchott, capital de Mauritània. Allà va contactar amb les màfies que, per una bona part dels seus estalvis, el van embarcar en un cayuco direcció a les Canàries. La travessa va durar dos dies per un mar dur i molt fred sobre el  qual el jove Makhtar no tenia cap mena d'experiència.  Van arribar a veure la costa de les illes, però el problema va ser què, en el mateix moment , un vaixell de la Guàrdia Civil costera els va detenir. Durant sis mesos va estar retingut en un CIE de les canàries esperant que Espanya li dónes una oportunitat que finalment no va arribar i el van retornar al seu punt d'origen.
El seu somni va comportar 3000 quilometres convinats per terra, mar i aire, a través d’una zona convulsa del planeta… i tot per sommiar la possibilitat de millorar. Actualment Makhtar es un paleta excel·lent en un país estable;  Els seus somnis de jove van acabar bé, a diferència de molts altres joves que s'han quedat  a sota d’un Atlàntic  gèlid.

25 de set. 2017

Bibliotheque de manuscrits de Djenne




Costa d'imaginar com havien de ser les biblioteques en el món àrab en el moment del seu esplendor. Com diu el llibre "Africà i la producció intel·lectual no aeròfona" , (...) en l'any 815, la biblioteca de Bagdad, disposava d’un milió de llibres. A la biblioteca de la Còrdova musulmana, hi havien quatre-cents mil llibres. Només en aquesta biblioteca hi havia més llibres que a la resta de biblioteques europees juntes. Però no parlo només de la quantitat de llibres, les biblioteques musulmanes d'aquella època eren centres que irradiaven cultura religiosa, i coneixements científics.
Les biblioteques que vaig visitar a Chinguetti, Mauritània, o la informació que tinc de les de Tombouctou, Mali, ens diu que són, actualment, espais on es custodien milers de manuscrits, i no  centres d'investigació o difusió.
Un exemple de com havien de ser les biblioteques àrabs són les que disposen actualment les mesquites, i en especial,  la de la increïble mesquita de Dyenné. Però aquestes biblioteques són, exclusivament,religioses.
Un exemple diferent és: la Bibliotheque de Manuscrits de Dyenne. És una institució discreta que és troba davant de la impressionant mesquita però que ens mostra com havien de ser les antigues biblioteques musulmanes. En aquest espai es reuneixen alumnes a practicar la caligrafia àrab i a estudiar àrab, idioma en què estan escrits bona part dels manuscrits. Una altra funció és la conservació i difusió dels seus manustrics.
Com van arribar els manuscrits és una verdadera historia de novela d’aventures; Caravanes de camells que creuaven el Sahàra Occidental, caravanes que transportaven or, espècies però també textos clàssics, poemes d’amor, manuals científics, en resum, biblioteques  mòvils en mig d’un desert sense horitzó.





17 de set. 2017

Sant Jeroni de la Murta


A les 12 en punt, a l'hora de l'Àngelus, el repic de les campanes fa callar el xiuxiueig d'una de les zones més denses del país. Durant uns minuts, el monestir de Sant Jeroni de Murtra, guanya una partida que, tot fa pensar, la té perduda; Però si recordem la data de la seva fundació, l'any 1416, ens situem en una realitat en la què les coses no són tan simples com les veiem ara.
En els seus orígens el monestir va ser de l'ordre dels jerònims i la construcció té l'estil gòtic com es destaca destaca en el claustre, espai immillorable per escoltar l'àngelus. En aquest monestir, els Reis Catòlics van rebre a Cristòfol Colon en la tornada del seu primer viatge a les Amèriques. La raó per la què és trobàven  els reis Isabel i Ferran al monestir, és que es recuperaven d'un atemptat a la plaça del Rei de Barcelona.

Un altre punt que fa especial aquest lloc és que va tenir una biblioteca important, on el mateix Colon va consultar mapes pels seus futurs viatges. Com podeu veure, aquest lloc bé justifica una visita... Recordeu escoltar l'hora de l'Àngelus





12 d’ag. 2017

Can Jofresa










Can Jofresa és el què s'anomenava un "barri obrer", d'una ciutat satèl·lit. Aquests termes han quedat soterrats pel pes de l'emigració i la fugida massiva dels barcelonins al Vallès , els què han ocupat els espais que l’atur ha generat.
Als anys 70 van construir els 24 blocs del districte 3 de Terrassa. Aquests estan edificats sobre l'antiga "Can Jofresa de l'hortes" del segle XV. Res queda de la vila històrica i poc trobem dels obrers que van poblar-la als seus orígens. Tampoc Terrassa no és un "esputnik" de Barcelona.
Situat a sobre d'un turò, Can Jofresa està omnipresent en el Sky Line de Terrassa. Actualment podríem definir-lo com un barri "banlieue", però prefereixo quedar-me amb les sensacions agradables que em va deixar el llibre "Paseos con mi madre" de Javier Pérez Andújar, on es descriuen les passejades de l'autor amb la seva mare pel barri del tram final del riu Besos.